14 de febrer de 2014

Un Sant Valentí entre escales

Sempre amunt i avall

fins l'infinit d'escalesMinuts abans de les 8 del matí (hi ha dies, minuts després), em trobo davant d'una sanefa ceràmica grisa que puja serpentejant fins allà on sembla l'infinit. Seguint el meu propòsit d'any nou de portar una vida més saludable, he començat a fer esport anant a la piscina i caminant més. Així doncs, em desperto de cop, per negar-me, amb pena, les ganes de saludar l'ascensor. Em planto al davant del gegant ceràmic, agafo aire i començo a pujar, amb una energia que de mica en mica va minvant, el reguitzell d'esglaons que em portaran fins a l'entrada d'aquell espai meu tan preuat i estimat que m'obliga a regalar-li un terç del meu dia.
Escala d'emergència
Són graons més alts que l'habitual. O potser m'ho sembla, però per algú que té les cames més aviat curtes que llargues, suposa un esforç inusual. El seu color gris i les parets blanques tenyeixen l'edifici de fredor i contrasta amb tot allò que veig per la finestra. Només són edificis industrials propis del lloc on em trobo, però el blau del cel els impregna d'una escalfor i vida impropis del recinte on estic. L'escala de la impremta del davant, d'una tonalitat càlida com la textura del mateix paper en què treballen, però a la vegada tan freda com el material del qual està feta, sembla donar-me un senyal. Una escala que s'aferra, imponent i segura, a la paret. Salvadora. Una sortida?, decideixo passar del tema i entro a completar el primer terç de la meva jornada.
Escala de terracota
El temps passa volant i torno a ser jo quan, en parar el motor de l'ibiza platejat, el paisatge es torna més proper i íntim. Una unió de línies més que conegudes, orgàniques i terracotes enfilen el segon terç del meu dia, que es preveu nerviós, pel fet de mirar de tenir temps d'assolir les fites a curt termini que m'he marcat, i a més, poder deixar llest tot el que l'endemà m'espera, sense robar-li hores a la son. Objectiu que mai puc complir.
Escala de cargol
Dormo poc i els divendres em troben cansada, però no és per menys. Tota la setmana pujada damunt aquest va i bé atrafegat que, per sort sempre em fa anar pujant amunt i seguir amunt. Fins on arribaré? Què hi haurà dalt de tot de l'escala que estic enfilant?, de moment em sento feliç d'anar pujant esglaons. Verds d'inexperiència i pors, però també d'esperança. Feliç d'anar pujant i aprenent i veient que de moment el vertigen no em traeix si m'agafo fort i avanço amb fermesa. Fins que arribi la nit i les pors surtin i un contrallum cobreixi d'una ombra tenebrosa l'escala que em feia sentir alta i que ara em redueix a dubtes i vacil·lacions. Però l'optimisme o inconsciència que porto dins no té vertigen i surt com un raig de sol per no fer-me caure i seguir persistent i tossuda.

I amb tota la feina feta, més tard que d'hora, només em queda encetar l'últim terç del dia, sempre més curt que la resta, tancar els ulls i entre uns braços càlids i tranquil·litzadors, rebre l'abraçada més esperada de dia mentre una veu suau em xiuxiueja desitjant-me feliços somnis. I bona nit. ♥♥♥

4 comentaris:

  1. Un Sant Valentí muy poético. Me encantó!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lorena, gracias por todos tus comentarios!;D cómo me gustan!;D

      La verdad es que no celebro San valentín, pero mira, me puse a escribir, sin pensar en el día en que estábamos, y me salió redondo!;P

      1 beso!

      Elimina
    2. No, si yo tampoco soy de celebrar fechas así! :P Pero por eso me gustó el post, es diferente, original!

      Elimina