Sempre amunt i avall
Minuts abans de les 8 del matí (hi ha dies, minuts després), em trobo
davant d'una sanefa ceràmica grisa que puja serpentejant fins allà on
sembla l'infinit. Seguint el meu
propòsit d'any nou de portar una vida
més saludable, he començat a fer esport anant a la piscina i caminant
més. Així doncs, em desperto de cop, per negar-me, amb pena, les ganes
de saludar l'ascensor. Em planto al davant del gegant ceràmic, agafo
aire i començo a pujar, amb una energia que de mica en mica va minvant,
el reguitzell d'esglaons que em portaran
fins a l'entrada d'aquell espai meu tan preuat i estimat que m'obliga a
regalar-li un terç del meu dia.
Són graons més alts que l'habitual. O potser m'ho sembla, però per algú
que té les cames més aviat curtes que llargues, suposa un esforç
inusual. El seu color gris i les parets blanques tenyeixen l'edifici de
fredor i contrasta amb tot allò que veig per la finestra. Només són
edificis industrials propis del lloc on em trobo, però el blau del cel
els impregna d'una escalfor i vida impropis del recinte on estic.
L'escala de la impremta del davant, d'una tonalitat càlida com la
textura del mateix paper en què treballen, però a la vegada tan freda
com el material del qual està feta, sembla donar-me un senyal. Una
escala que s'aferra, imponent i segura, a la paret. Salvadora. Una
sortida?, decideixo passar del tema i entro a completar el primer terç
de la meva jornada.
El temps passa volant i torno a ser jo quan, en parar el motor de
l'
ibiza platejat, el paisatge es torna més proper i íntim. Una unió de
línies més que conegudes, orgàniques i terracotes enfilen el segon terç del meu dia, que es
preveu nerviós, pel fet de mirar de tenir temps d'assolir les fites a
curt termini que m'he marcat, i a més, poder deixar llest tot el que
l'endemà m'espera, sense robar-li hores a la son. Objectiu que mai puc
complir.
Dormo poc i els divendres em troben cansada, però no és per menys. Tota
la setmana pujada damunt aquest va i bé atrafegat que, per sort sempre
em fa anar pujant amunt i seguir amunt. Fins on arribaré? Què hi haurà
dalt de tot de l'escala que estic enfilant?, de moment em sento feliç
d'anar pujant esglaons. Verds d'inexperiència i pors, però també
d'esperança. Feliç d'anar pujant i aprenent i veient que de moment el
vertigen no em traeix si m'agafo fort i avanço amb fermesa. Fins que
arribi la nit i les pors surtin i un contrallum cobreixi d'una ombra
tenebrosa l'escala que em feia sentir alta i que ara em redueix a dubtes
i vacil·lacions. Però l'optimisme o inconsciència que porto dins no té
vertigen i surt com un raig de sol per no fer-me caure i seguir
persistent i tossuda.
I amb tota la feina feta, més tard que d'hora, només em queda encetar l'últim terç del dia, sempre més curt que la resta, tancar els ulls i entre uns braços càlids i tranquil·litzadors, rebre l'abraçada més esperada de dia mentre una veu suau em xiuxiueja desitjant-me feliços somnis. I bona nit. ♥♥♥
Un Sant Valentí muy poético. Me encantó!
ResponEliminaLorena, gracias por todos tus comentarios!;D cómo me gustan!;D
EliminaLa verdad es que no celebro San valentín, pero mira, me puse a escribir, sin pensar en el día en que estábamos, y me salió redondo!;P
1 beso!
No, si yo tampoco soy de celebrar fechas así! :P Pero por eso me gustó el post, es diferente, original!
Eliminagracias, guapa!;D
Elimina